El perill letal és aquesta alegre manera de viure i de gastar que en diem educadament consumisme.
REYES Mate* Associem apocalipsi a final del temps, és a dir, a la idea que el món té una data de caducitat. Els primers cristians estaven tan convençuts de la tornada del Messies i, per això mateix, del final de la història, que van suspendre totes les activitats i es van dedicar a mirar al cel, per si hi apareixia algun senyal.
Però el Messies es feia esperar i aquest món seguia al seu aire, sense donar senyals d'esgotament. Llavors, els savis religiosos van haver de fer un ajust: el que era finit era el temps de l'home i el que l'home havia de fer en vida era instal.lar-se en aquest món, que anava per llarg, i "resar perquè es dilatés el final", tal com demanava Tertul.lià.
El que li ha quedat a l'home modern, secularitzat, d'aquest rerefons religiós és, primer, que aquest món és inesgotable i, segon, que a poc a poc anem cap a millor. És inesgotable perquè sempre hi ha temps a disposició i, també, recursos naturals per al desenvolupament; va triomfalment cap a millor perquè l'home té en la seva raó la capacitat per corregir els possibles errors i així redreçar el rumb: si exhaureix per avarícia els oceans, té enginy per obrir piscifactories; si se li esgoten els boscos per l'abús del paper, recicla l'usat; si li falta aigua dolça per culpa del canvi climàtic, dessala l'aigua del mar, i així amb tot.
LA
PROVAmés a mà que podem gastar temps perquè és un bé inesgotable i que no hi ha perill que s'acabi és com celebrem la fi de l'any natural. Ningú arriba al 31 de desembre amb l'angoixa que li ha vençut un termini. Se sap que tot continuarà igual. El que se celebra és que la vida segueixi igual, que no hi hagi sobresalts, que no s'acabi res. Fins i tot el Talmud jueu es va encomanar d'aquest sentit realista. "El Messies", diu en algun moment o altre, "no ve a interrompre el temps, sinó a canviar-lo una mica".
Però una cosa radical està canviant en aquest segle XXI que ha entrat com una mansa prolongació del XX. No han passat ni dos lustres i ja tenim interioritzat que els recursos naturals, començant pels energètics, són escassos; que hi ha danys al planeta que són irreparables: cada dia des- apareixen unes 40 espècies animals i vegetals i en 13 anys hem fet més mal a l'Amazònia que en tres segles. Per posar fi al temps del món, no necessitem que vingui el Messies, en tenim prou amb els humans. Hi ha països pobres que tenen cellers plens de bombes amb què fer saltar el globus; i, països rics disposats a fer-ne ús si algú qüestiona el seu poder. Però no hi ha necessitat de posar- nos tan solemnes. Només cal que, senzillament, el tren de vida en què ens hem muntat els països rics s'estengui a la Xina i l'Índia perquè el planeta rebenti. Umberto Eco diu que si als xinesos els agafa per fer servir paper higiènic, els boscos de l'Amazònia s'acabarien en una generació. Occident se sent orgullós perquè gràcies a l'expansió planetària de la tècnica ha universalitzat el seu model de vida i de desenvolupament. El problema és que no n'hi ha per a tothom. Occident pot morir d'èxit perquè fins i tot acceptant que el seu model de vida sigui bo, no dóna per a tants. Fa uns quants dies, el diari Le Monde titulava així un informe de l'ONU sobre l'estat del món: Planeta esgotat, progrés amenaçat.
D'una manera discreta està tornant la mentalitat apocalíptica, encara que no en parlem ni ens atrevim a reconèixer-ho perquè encara reservem aquest adjectiu per a tot allò que és catastròfic i no a la simple constatació dels límits del món. En els balanços d'any que s'ofereixen als mitjans de comunicació aquests dies, hi ha periodistes que qualifiquen o, millor dit, desqualifiquen per apocalíptics els auguris fets pel Partit Popular sobre la dissolució d'Espanya a propòsit de l'Estatut de Catalunya o de la política antiterrorista de Zapatero. Com que la catàstrofe no ha tingut lloc i aquí segueix Espanya, que ni rota ni roja, el comentarista llança un sospir de tranquil.litat per haver-se estalviat els esgarips apocalíptics.
NO
HAURÍEMde seguir el joc a aquest ús del llenguatge que identifica apocalipsi amb desastre, perquè aquest joc ens priva d'una arma poderosa per lluitar- hi en contra. Hölderlin deia que "quan augmenta el perill, creix la salvació". El que ens pot salvar és la consciència del perill que correm. I el perill letal no consisteix en el fet que un boig pugui activar un bon dia l'arsenal atòmic (aquests perill és el més controlat perquè som molt conscients del que significa), sinó en aquesta alegre manera de viure i de gastar, que en diem educadament consumisme, però que és una espoliació a la naturalesa i a la humanitat. El perill és ignorar que tot és escàs: el temps, els recursos naturals, les possibilitats de la raó i l'abast de la bona voluntat.
Si la mentalitat apocalíptica avança ens podríem trobar que el pròxim informe de l'ONU es titu- lés així: Al planeta Terra li queden X anys de vida. No seria una mala notícia. Per fi hauríem assumit el missatge que l'apocalíptica va portar al món: a saber, l'anunci de la seva fragilitat. S'ha de tractar el món com a l'home. Si en un temps vam poder carregar el cost del progrés sobre la sobreexplotació de la naturalesa, això ja no ens ho podem permetre, perquè és com tallar la branca de l'arbre que ens sosté.
* Filòsof i investigador del CSIC.
Powered by AkoComment Tweaked Special Edition v.1.4.6
AkoComment © Copyright 2004 by Arthur Konze - www.mamboportal.com
All right reserved |
